romantiques
© Vista del pati del Museu Dalí de Figueres. Jordiipa (Llicència CC BY-SA 3.0)
 

«Totes les llotges s'anaren omplint i només una romania buida: la llotja del prosceni del pati. Al començament del tercer acte, vaig sentir obrir la porta d'aquesta llotja i vaig veure Margarida. Tot seguit que em va veure, em va saludar amb l'esguard. Feia un goig que enamorava. ¿Era jo la causa d'aquella formosor?»
Alexandre Dumas, fill, La dama de les camèlies

«All of the boxes were filling up; the only one that remained empty was the one at the bottom, near the stage. At the beginning of the third act, I heard the door to this box open and saw Marguerite. As soon as she saw me, she greeted me with a long regard. She looked incredibly beautiful. Was I the cause of such splendour?»
Alexandre Dumas, fils, Camille

romantiques

A les dècades centrals del segle XIX els teatres van ser els catalitzadors de modernitat. Els antics pallols i les casernes reaprofitades com a espai escènic es transformaren en edificis públics de gran capacitat per satisfer les demandes de la nova societat de l'espectacle. Les companyies líriques hi representaven els títols més populars de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi, els primers noms de referència del romanticisme. Les encomanadisses melodies de l'òpera italiana baixaven també fins a les platees, on els balls de moda assolien nivells de disbauxa i de permissivitat mai vistos.

La globalització del gust musical que s'escampava des d'Itàlia fins a París, Londres, San Francisco o Buenos Aires va arribar a Catalunya amb puntualitat, i als teatres de Girona, Figueres, Olot o Tarragona s'hi repetien sense parar Il Barbiere di Siviglia, La Sonambula, L'elisir d'amore o La Traviata. A més de gaudir de la música escènica, els amants de l'òpera també volien ballar aquestes melodies i els músics, atents als nous gustos, les acollien amb devoció i s'afanyaven a copiar-ne les partitures i adaptar-les en forma de rigodons, valsos, polques o contradanses.

Entre 1850 i 1860, les sardanes es van adaptar perfectament a la transformació de les diversions. No s'entendria l'èxit i i la popularitat que van assolir sense relacionar-les amb la moda que inundava el continent, i sense la renovació de la vida social, de l'entreteniment i dels valors col·lectius que en política denominem com el nou règim. La influència italiana hi va introduir el concepte de melodia solista acompanyada segons l'estil del belcanto, i va afegir-hi estructures d'enllaç a l'inici, al final i entre seccions. L'ampliació instrumental també va ser una de les conseqüències més evidents del contacte amb altres repertoris, fent necessari l'augment de claus metàl·liques als instruments de fusta, la inclusió d'instruments de metall a la cobla i la incorporació definitiva del contrabaix.

D'aquesta manera, filles musicals de l'òpera italiana, les sardanes llargues s'anaren imposant fins a esdevenir el ball de moda a l'Empordà, al Gironès, al Pla de l'Estany i a La Selva. Ens ho recorden títols com Dos sardanas largas sacadas de motivos de la opera I Masnadieri i Roberto il Diavolo d'Abdó Mundi, i Sardana sobre motivos de la Traviatta o Sardana del Barbero de Sevilla de Pep Ventura. En definitiva tenien moltes coses en comú amb les altres músiques que emergien arreu: la moderna cançó napolitana, el flamenc, el cant d'estil de l'horta valenciana, les havaneres, el tango, la jota, el fado, el blues. Totes provenien de la posada en ball o en música d'un canvi de paradigma de la societat contemporània.

During the mid-nineteenth century, theatres became the catalysts for innovation. Disused granaries and barracks were used to stage performances and were transformed into public venues with a capacity large enough to meet the demands of the new theatre-going society. Lyric theatre companies made use of the venues to stage fashionable operas composed by Rossini, Bellini, Donizetti and Verdi and other leading names of the Romantic era. The catchy tunes from the Italian operas were also heard down in the stalls, where the popular dances of the day would reach levels of revelry and permissiveness never seen before.

The globalisation of musical tastes that was spreading across from Italy to Paris, London, San Francisco, and Buenos Aires duly reached Catalonia, and pieces such as The Barber of Seville, La Somnambula, L'elisir d'amore or La Traviata were repeatedly played in the theatres of Girona, Figueres, Olot and Tarragona. As well as enjoying the music performed on stage, opera lovers also wanted to dance to the melodies, and so the musicians, attuned to the new tastes in music, set about copying down the sheet music and writing arrangements in the form of rigadoons, waltzes, polkas and contra-dances (folk dances).

Between 1850 and 1860, sardanas had become perfectly adapted to the changes in entertainment. It would be difficult to understand just how much success and popularity they enjoyed without seeing it within the context of the new fashions that were flooding the continent, and the radical changes taking place in leisure and social activities, as well as the changes in collective values, known politically as the New Regime. Italian influences introduced the concept of a solo melody with a belcanto style of accompaniment. It also added linking structures between sections, and at the beginning and the end of a piece. One of the most obvious consequences of contact with other repertoires was the use of a wider range of instruments, which led to the addition of metal keys to wind instruments and the inclusion of a brass section and a double bass to the cobla.

In this way, the long sardana came to dominate the scene. An offshoot of the Italian opera, it eventually became the most fashionable dance of the day in the Empordà, the Pla de l'Estany and La Selva.
We are reminded of this by such titles as Two long sardanas based on themes from the opera Il Masnadieri i Roberto il Diavolo' by Abdó Mundi, Sardana on a theme from la Traviatta, or Sardana from the Barber of Seville by Pep Ventura. The long sardanas certainly had much in common with other music that was emerging at the time: the modern Neapolitan songs, flamenco, songs from the Valencian Horta, Havaneres, the Tango, the Jota, the Fado and the Blues. These styles of music and dance all came about as the result of a paradigm shift in contemporary society.

romantiques
     
romantiques

A més de liderar la seva pròpia orquestra i de compondre centenars de ballables, Pep Ventura era el clarinet solista del Teatre Municipal de Figueres. Des d'aquesta posició privilegiada podia tenir accés a les partitures del repertori italià i conèixer de primera mà els fragments més aplaudits pel públic figuerenc. L'estrena d'una sardana sobre temes d'òpera pocs mesos després de l'estrena al teatre era sinònim d'èxit assegurat, fins al punt que la premsa local recollia aquella novetat com un gran esdeveniment.



romantiques La proximitat entre el teatre municipal i l'església parroquial de Sant Pere demostrava la centralitat de dos espais de representació social al segle XIX. Figueras. Puertas de la Iglesia y Teatro, fotografia de Josep Maria Cañellas procedent de l'Àlbum Rubaudonadeu núm. 7 (Biblioteca Fages de Climent)

The close proximity of the municipal theatre to the parish church Saint Peter shows how central to society both places were during the 19th century. Figueras. Doors to the church and theatre. Photograph by Josep Maria Cañellas, from the Rubaudonadeu Album no. 7

In addition to managing his own orchestra and composing hundreds of dance tunes, Pep Ventura was the solo clarinettist at the Municipal Theatre of Figueres. From this privileged position he had access to the musical scores of the Italian repertoire and knew first-hand which pieces received the most public applause. The release of a sardana, based on themes from an opera that had recently opened in theatres, was a guarantee of success and would receive top coverage by the local press.