republicanes
© Jardí de les Tulleries a París Guilhem Vellut (Llicència CC BY-2.0)
 

«¡Al arma, ciutadans!
¡Alsém lo sometent!
¡Lo airat jovent
Banye sas mans
En sanch de vils tirans!
¡Al arma, al arma, fills del poble,
Lo jorn de gloria ja ha arribat!»
Josep Anselm Clavé, traducció al català de La Marsellesa

«To arms, citizens!
Raise your battalions!
Let angry youth
Wash their hands
In the blood of vile tyrants!
Arise, children of the Fatherland
The day of glory has arrived!»
Josep Anselm Clavé. Catalan translation of The Marseillaise

republicanes

Decorat amb catifes i domassos de vellut carmesí, el Monestir de Montserrat es va engalanar per la visita d'Isabel II el setembre de 1860. Representants de les quatre diputacions, 325 alcaldes i milers de pelegrins van rebre la comitiva reial, encapçalada per voluntaris que havien lluitat a la Guerra de l'Àfrica, un conflicte ordit al despatx del general O'Donnell per visibilitzar la corona espanyola i crear un discurs d'identitat nacional. La crònica oficial va descriure amb profusió els actes organitzats per la Diputació de Barcelona al «Sinaí catalán»: cors de Clavé, castells i sardanes llarges.

Vuit anys després d'aquella efemèride, Isabel II corria camí de l'exili. Havia esclatat la Revolució Gloriosa i començava el Sexenni Democràtic. Amb una profunda voluntat de transformació política i social, els republicans federals van activar els mecanismes propagandístics que formaven part del seu imaginari des de 1789: la festa popular laica i a l'aire lliure. La música i els himnes eren elements estratègics i formaven part de la insurrecció activa alhora que bastien un simbolisme ideològic.

A l'Empordà, un dels enclaus republicans més important de la península, les sardanes llargues es van adoptar com a emblema. Les rotllanes, majoritàriament d'homes, giraven bel·ligerants al ritme d'himnes revolucionaris que molt probablement es corejaven. Els compositors van intensificar i fer evidents els efectes militars en els instruments de metall i de percussió de la cobla i, fins i tot, algunes sardanes reproduïen la imitació de trets i canons. Paral·lelament a la voluntat republicana de les sardanes, el contrapàs, aquell ball antic i fortament ritualitzat, va començar a identificar-se amb la facció carlina. Va desaparèixer de les zones progressistes i, en ocasions, va haver de ser prohibit per l'autoritat perquè els joves en feien mofa serprentejant-lo pels carrers amb lletres provocatives.

En aquell mateix període, Josep Anselm Clavé havia teixit una federació de cors capaç de celebrar festivals multudinaris. En realitat, però, havia creat una xarxa d'obrers sota els preceptes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El cant i el ball i, en definitiva, també la resta manifestacions populars exhibides en l'espai públic van esdevenir elements proactius d'una nova cultura popular que podia mostrar-se desafiant en un context de tensió política.

A Montserrat, Isabel II encara no va copçar la pulsió revolucionària d'unes manifestacions populars presentades sota un inofensiu caràcter «regional», però el catalanisme conservador de principis del segle XX va haver de codificar aquells símbols republicans sota el vel del tradicionalisme. No fos cas que el potencial republicà gosés revenir.

In September 1860, Isabella II paid a visit to Montserrat and so the monastery was decked out in carpets and damasks of crimson velvet. Representatives from the four provincial councils, 325 mayors and thousands of pilgrims were there to receive the royal entourage, which was led by volunteers who had fought in the African War - a conflict orchestrated by General O'Donnell's office to give the Spanish Crown more prominence and to generate discourse about national identity. At the «Catalan Sinai» of Montserrat, Barcelona City Council laid on entertainment that included the Clavé choirs, human towers and long sardanas, all of which were given lavish descriptions by official news chroniclers.

Eight years after this event, Isabella II fled into exile. The Glorious Revolution had broken out and the Democratic Sexennium had begun. Determined to bring about social and political transformation, federal republicans set about organising their own form of propaganda in the form of secular, outdoor public festivals that had been part of their vision since 1789. Music and anthems were not only the symbols of an ideology, but they also played a strategic role in the active insurrection.

In the Empordà, one of the most important republican enclaves on the peninsula, the long sardana was adopted as the region's emblem. Belligerent dancers, who were mostly men, moved in circles to the rhythms of revolutionary anthems, while the people most likely joined in with the chorus. Composers made greater use of the cobla's brass and percussion instruments for greater military effect, while a number of sardanas reproduced the sounds of gunshot and canon fire. At the same time as the sardanas became associated with Republicanism, the old highly ritualised contrapàs began to align itself with the Carlist faction and disappeared from more progressive regions. Occasionally, the authorities would have to ban the contrapàs because young people would snake through the streets making a mockery of the dance and singing provocative lyrics.

During this time, Josep Anselm Clavé had woven together a federation of choirs capable of performing at large, crowded festivals. Under the tenets of liberty, equality and fraternity he had, however, created a labour network. Song and dance, along with other popular forms of public display, became key elements in a new popular culture that wanted to be able to manifest its defiance against a background of political tension.

In Montserrat, however, Isabella II remained ignorant of the revolutionary drive behind the supposedly inoffensive «regional» character of certain popular gatherings. Even so, conservative Catalan nationalism during the early 20th Century had to legitimise symbols of republicanism under the guise of traditionalism, for fear that the republic should dare to return.

republicanes
       
republicanes

El Sexenni Revolucionari va coincidir amb els últims anys de la vida de Pep Ventura, i el repertori de la seva cobla durant aquell període es va omplir de títols adequats al nou context polític. Sardana Can Can n'és un bon exemple: inclou la melodia de La cançó del 6 d'octubre, una balada que descriu els fets del Foc de la Bisbal de 1869. Ventura també va transformar l'Himne de Riego en la sardana Cants del dia, i va instrumentar per a cobla La Marsellesa, un dels himnes dels republicans empordanesos que probablement era entonat en català abans o després d'una ballada.



republicanes La imatge recorda «la crema» de Tortellà per part dels carlins el 22 d'agost de 1873; encara que la fotografia va ser presa posteriorment i el fum i el foc hi van ser afegits, és un document històric sobre els efectes de la Tercera Carlinada. Autor desconegut (col·lecció particular, Magdalena Manté)

This image is a memorial to «the burning» of Tortellà by the Carlists on 22 August, 1873. Despite being taken after the event, with the smoke and fire being added in later, the photograph remains an historical document depicting the effects of the Third Carlist war. Unknown author

The latter years of Pep Ventura's life coincided with the Revolutionary Sexennium and he filled the repertoire of his cobla orchestra with pieces befitting the new political context. The Can Can Sardana is a good example of this, as it includes the melody from The Song of October 6th, a ballad that describes events during the Fire of la Bisbal in 1869. Ventura also transformed the Himne de Riego (Irrigation Anthem) into a sardana called Cants del dia (Songs of the Day). He also wrote a score for cobla orchestra of The Marseillaise, a republican anthem in the Empordà which was probably read aloud in Catalan either before or after the dancing.