nacionalistes
© Plaça del Mercadal de Reus Fotografia de Sònia Prieto
 

«Ballar la sardana a Reus és un acte electiu, lliure, plenament humà. No fàcil, no espontani, com una funció de instint, sinó adquirit, artístic, necessitant aprenentatge, disciplina, dolor. No "fisiològic", sinó "polític". No "regional", com a l'Empordà, ni solament "nacional", com a Barcelona, sinó "imperial".»
Eugeni d'Ors, La sardana a Reus

«Dancing the Sardana in Reus is a fully human act, and an act of free choice. It is not like an act born of instinct, being neither easy nor spontaneous, but is instead an acquired, artistic act that requires learning, discipline, and pain. It is not "physiological", but it is "political". Nor is it "regional", as it is in the Empordà. Nor is it solely "national", like in Barcelona. It is, instead, "imperial".»
Eugeni d'Ors, The sardana in Reus

nacionalistes

Les eleccions generals de 1901 varen transformar el paisatge polític català. L'èxit electoral d'un partit nou, la Lliga Regionalista de Catalunya, suposà l'avenç del catalanisme i la superació del caciquisme. Després de les eleccions, la política catalana, a redós de la barcelonina, va decantar-se cap a una estructura bàsicament bipolar: a les dretes la gent de la Lliga, alineats amb els monàrquics i els conservadors, i a l'esquerra els radicals de Lerroux, profundament anticatòlics i antimonàrquics. Aquesta disjuntiva maliciosa entre un catalanisme de dretes i un moviment obrer d'esquerres, va contribuir a crear una imatge burgesa, conservadora i polititzada del nacionalisme català i els seus emblemes.

Amb l'expansió d'aquest nou catalanisme entre 1902 i 1907, les sardanes s'escamparen pel país i es convertiren en un dels seus principals catalitzadors. Llavors va deixar de ser només un «ball empordanès» per esdevenir, definitivament, una «dansa nacional». Però aquesta equiparació entre sardana i nacionalisme català va comportar igualment el traspàs directe dels atributs i qualificacions de l'un a l'altra. Si l'apropiació nacionalista de la sardana l'havia transformat en un símbol, la crítica lerrouxista l'havia convertit en manifestació reaccionària, burgesa i conservadora. Per això, quan, vers el 1907, Humbert Torres i Alfred Pereña, destacats republicans de Lleida, varen llogar una cobla de sardanes, la proposta fou incompresa pels seus companys polítics. Perquè les sardanes eren contemplades com una activitat «de dretes». Per primera vegada el catalanisme i les sardanes van haver de justificar-se davant els republicans. I van haver de suportar els seus atacs.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va enfortir aquesta identificació entre catalanisme i sardanisme. Les autoritats governamentals i els nous ajuntaments denunciaven el sardanisme continuadament i feien mans i mànigues per anorrear-lo, en un context de fòbia anticatalana i espanyolisme descarat. En aquest període de repressió hi hagué un increment important de les agrupacions sardanistes i del nombre d'aplecs i ballades. Consegüentment varen formar-se noves cobles i es van debilitar els prejudicis de la gent d'esquerres. La normalitat democràtica proclamada pels resultats electorals de l'abril de 1931 va afavorir que el moviment sardanista s'institucionalitzés del tot: s'organitzaven cursets, es promovien reconeixements oficials per a les cobles i s'homenatjaven els compositors. Les polítiques del nou partit Esquerra Republicana de Catalunya van acabar de beneir les sardanes com a dansa nacional catalana.

The general elections of 1901 completely transformed the Catalan political scene. The electoral success of the new party, the Lliga Regionalista de Catalunya, (Regionalist League of Catalonia) led to a rise in Catalan nationalism and the defeat of caciquism. After the elections, Catalan politics came under the umbrella of Barcelona politics and tended towards an essentially bipolar structure: on the right were people from the Lliga, who aligned themselves with monarchists and conservatives, and on the left were Lerroux's radicals, who were deeply anti-Catholic and anti-monarchist. The rancorous disarticulation between right-wing Catalan nationalism and the left-wing labour movement was instrumental in presenting an image of Catalan nationalism and its emblems that was bourgeois, conservative and highly politicised.

Between 1902 and 1907, the expansion of this new Catalan nationalism caused the sardana to spread across the country, becoming one of its chief catalysts. No longer simply a «dance from the Empordà», it had now conclusively become a «national dance». Nonetheless, finding comparisons between the sardana and Catalan nationalism also meant that the attributes and descriptions of one were directly shifted onto the other. If, in their appropriation of the sardana, the nationalists had transformed the dance into a symbol, then Lerrouxist criticism had turned it into the mark of something reactionary, bourgeois and conservative. In 1907, when Humbert Torres and Alfred Pereña, two prominent Republicans from Lleida, decided to hire a cobla de sardanas their decision was met with incomprehension on the part of their political colleagues, for the reason that sardanas were considered to be a right-wing activity. Now, for the first time ever, Catalan nationalism and the sardana had to answer to the Republicans. They also had to withstand Republican attacks.

Primo de Rivera's dictatorship (1923-1930) strengthened the connection between Catalan nationalism and the sardana movement (sardanisme). Against a background of anti-Catalan phobia and shameless Spanish nationalism, the sardana movement was continually being denounced by government authorities and new town councils who did their utmost to destroy it. During this time of repression, there was a significant increase in the number of Sardana clubs and in the number of gatherings and dances being held. Consequently, new coblas were formed and left-wing prejudices were weakened. The electoral results of April 1931 led to a proclamation of democratic normality, which helped to institutionalise the sardana movement by providing courses, giving the coblas official recognition, and honouring its composers. The policies of the new, left-wing republican party of Catalonia, Esquerra Republicana de Catalunya, consecrated the sardana as the national dance of Catalonia.

nacionalistes
     
nacionalistes

L'advocat Salvador Dalí i l'editor Dalmau Presas van impulsar el reconeixement de la figura de Pep Ventura com a símbol nacional. L'any 1906 van engegar una «Colecció de sardanes escollides» per a piano amb la intenció de fer-ne difusió arreu de Catalunya. La primera va ser Per tu ploro, una publicació que va incloure una semblança del músic encarregada a Josep Pous i Pagès, la poesia de Joan Maragall, i la reducció per a piano de Lluís Millet. La segona i última, perquè la col·lecció no va prosperar, va ser La Capritxosa en una versió pianística de Joan Llongueres, publicada també a Figueres el 1907.



nacionalistes La portada de la col·lecció de sardanes de Pep Ventura publicada per Salvador Dalí (pare) i Dalmau Presas havia de ser sempre la mateixa, amb el bust del compositor i un dibuix de Jaume Pahissa i Laporta a la part superior (Centre de Documentació de l'Orfeó Català)

Cover of The Whimsical by Pep Ventura, written for piano and published by Salvador Dalí (father) and Dalmau Presas. At the top of the page, a bust of the composer and a drawing by Jaume Pahissa

The lawyer, Salvador Dalí Cusí (father to Salvador Dalí, the artist) and the publisher, Dalmau Presas, both advocated for Pep Ventura to be recognised as a national figure. In 1906, they began a «collection of selected sardanas» for piano and planned to distribute them across the whole of Catalonia. The first piece was I cry for you, a publication that included a biographical sketch of the musician, written by Josep Pous i Pagès, as well as poetry by Joan Maragall and a piano reduction by Lluís Millet. The second was a piano version of The Caprice by Joan Llongueres, also published in Figueres in 1907. It was also the last piece to be published, due to the collected works' lack of success.