joves
© Local del carrer Ample de Barcelona Fotografia de Sara Guasteví
 

«Es trencaren les sardanes més pròximes, després les altres; tots els rotlles es descompongueren, i, enmig del nus compacte que es formà acte seguit, relluí la fulla un d'un ganivet i el soroll aterrador d'un tret esquinçà els aires».
Víctor Català, Solitud

«The sardana closest to us broke up, followed by the others; all the circles disintegrated and, in the midst of the tight knot that formed immediately afterwards, the glint of a blade and the terrifying sound of a shot which sliced the air.»
Víctor Català, Solitude

joves

Les sardanes llargues van ser un invent jove. Ballar-les va passar a ser una bona manera de demostrar una determinada imatge masculina, de la seva fortalesa i agilitat física. Els balladors més distingits, encara que fossin uns desconeguts al poble, tenien més opcions de reservar els balls de parella de la vetllada si havien destacat al ball de plaça. La força exhibicionista i desafiadora de les sardanes les va convertir en un catalitzador de la seducció i dels conflictes, dos trets característics propis de la fatxenderia d'aquesta edat. Per això les sardanes solien anar vinculades a l'enfrontament entre joves, entre ideologies contraposades i, especialment, contra el poder i l'autoritat. Eren una manifestació generacional.

A la dècada de 1840, Pep Ventura, Abdó Mundí, Miquel Pardas, Miquel Gich per anomenar alguns dels protagonistes en la conformació del nou ball, tenien entre vint i trenta anys. Una generació després, dos joves de Torroella de Montgrí es varen ferir a ganivetades a la sortida dels balls de carnestoltes de l'any 1874 degut a les identitats polítiques que associaven a les cobles locals. A principis de segle XX, els nois i les noies catalanistes que anaven a ballar sardanes el diumenge al parc de la Ciutadella eren atacats pels «jóvenes bárbaros» d'Alejandro Lerroux, tal com recordava Carles Fontserè a les primeres pàgines de les seves memòries. En plena dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), ballar sardanes va ser una manera de reptar les autoritats, una provocació política que es va renovar durant el Franquisme (1939-1975).

Ara bé, la renovació de balladors no ha estat contínua, ja que hi ha hagut diferents moments en què determinats sectors de jovent van preferir altres opcions de lleure musical, com el jazz a la dècada de 1930 o el rock a la de 1970. Les transformacions històriques no sempre són graduals i se succeeixen a través de canvis puntuals que deixen enrere la nostàlgia habitual dels gèneres pop de la segona meitat del segle XX. Així com els musicals cinematogràfics de les dècades de 1930 a 1950 es va actualitzar vivament a principis del segle XXI amb una nova generació que els posava al davant de les exterioritzacions musicals de la corporalitat, especialment la masculina, una colla de nois i noies ha començat a reivindicar les sardanes en tant que demostració jove, al costat d'altres pràctiques de la cultura tradicional catalana en voga actualment.

The long sardana was invented by young dancers and dancing a long sardana became a good way to show off a specific male image of strength and physical agility. The most prominent dancers, even when they were strangers to the town, were more likely to find a partner for the couples dances in the evening if they had stood out during the dances in the square. The sardana's potent mix of exhibitionism and defiance sparked seduction and conflict, two characteristic traits typical of the cockiness of youth. This is why sardanas tended to be linked to clashes between young people and their opposing ideologies as well as to clashes with authority. It was the mark of a generation.

During the 1840s, some of the chief architects of the new dance - Pep Ventura, Abdó Mundí, Miquel Pardas and Miquel Gich, to name but a few - were all in their twenties. A generation later, two young men from Torroella de Montgrí received stab wounds after a fight broke out at the end of the 1874 carnival dance. The fight had been sparked by the local coblas' political bias. At the beginning of the 20th century, young pro-Catalan men and women on their way to Ciutadella park on Sundays to dance sardanas would be attacked by Alejandro Lerroux's «young barbarians», a detail recalled by Carles Fontserè at the start of his memoirs. In the midst of Primo de Rivera's dictatorship (1923-1930), dancing sardanas was a way to challenge the authorities and a means of political provocation that was revived during the Franco regime (1939-1975).

However, there was no constant renewal of young dancers. Young people's musical tastes changed with the times, and they tended to favour other types of music; the jazz music of the 1930s or the rock music of the 1970s. Radical changes in history are not always gradual but happen as a result of sporadic changes that extend far beyond the usual nostalgia generated by pop genres of the second half of the 20th century. Take the cinema musicals of the 1930s, 1940s and 1950s, for example, and the way they were modernised at the beginning of the 21st century by a new generation which put them at the forefront of corporal musical expression, especially for men. The same thing has happened with the sardana. A group of young men and women have begun to claim that the sardana is an expression of youth, as are other traditional Catalan customs in vogue at the moment.

joves
     
joves

A la dècada de 1860, la cobla de Pep Ventura estava formada per diversos músics joves. Els dos tibles, Salvador Codina i Josep Badosa, el contrabaix Domènech Terrarol, i el fiscorn Francesc Ricart, voltaven els vint anys. Una nova fornada de músics va continuar la tasca engegada per la generació anterior, mantenint la joventut tant a dalt com a baix de l'escenari. La rellevància social de les sardanes prometia una opció professional als intèrprets. Més de 150 anys després, la promesa es manté.



joves Els músics d'una cobla, probablement els de l'Antiga Pep de Figueres, durant una actuació a la ciutat envoltats de mainada. Orquesta de los bailes populares Las Sardanas, Josep Maria Cañellas, procedent de l'Àlbum Rubaudonadeu núm. 29 (Biblioteca Fages de Climent)

A group of musicians, most likely members of the Orquesta Antiga Pep de Figueres, surrounded by children during a performance in the city. Las Sardanas Popular Dance Orchestra. Josep Maria Cañellas, from the Rubaudonadeu Album no. 29

In the 1860s, Pep Ventura's orchestra comprised several young musicians. The two tible players, Salvador Codina and Josep Badosa, the double bass player, Domènech Terrarol, and the fiscorn player, Francesc Ricart, were all about twenty years old. The new line-up of players ensured that young people were kept up on the stage [performing] as well as in front of it – an undertaking that had started with the previous generation. The social significance of sardanas guaranteed musicians an opportunity to turn professional. More than 150 years on, this guarantee is still maintained.