ideals
© Palau de la Música Catalana (Generalitat de Catalunya)
 

«No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres, desaparellant;
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.»
Joan Maragall, La Sardana

«The dance is neither lascivious nor ignoble,
with couples uncoupling to dance with another;
rather, it is the dance of a loving people
that moves forward hand-in-hand together.»
Joan Maragall, La Sardana

ideals

Després de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 algunes famílies burgeses varen incorporar el fonògraf a les seves llars. Els gramòfons varen arribar més tard, al voltant del 1900. L'any abans, l'empresari Josep Oller, fundador del Moulin Rouge, va contractar la Cobla Antiga Pep de Figueres. El viatge a París va propiciar l'enregistrament de sardanes i altres músiques populars en cilindres fonogràfics als estudis Pathé Frères. Va ser el primer enregistrament comercial de música catalana. Les sardanes varen entrar de ple al repertori enregistrat, un fet que indica l'abast de la difusió que tingueren i confirma la modernitat musical del gènere. Els catalanistes, que llavors reformulaven el ball i inventaven un dansa nacional, no varen dubtar a usar aquestes novetats tecnològiques.

Als anys vint, però, els de la Lliga Regionalista veien amenaçada la dansa que havien imaginat. Volien defensar «la dansa més bella» proclamada pel poeta Joan Maragall i mantenir-la lluny de lascivitats i valors innobles. Aquest ideal era difícilment compatible amb les transformacions socials de l'època i amb les noves modes que arribaven de l'altre costat de l'Atlàntic. Es feia necessari un procés de purificació de la sardana que esdevindria més de despatx que de plaça.

La polèmica esclatà entre els partidaris i els detractors de les sardanes de Vicenç Bou. Per als pensadors del catalanisme, la música de «pasodoble» amb aires de «danzas moras» dels seus títols era del tot inacceptable. No tenien la seriositat que requeria la dansa nacional i els ritmes presumptament forans induïen a ballar-les de manera esbojarrada i gens serena. La recerca de l'ideal va arribar també a l'altre extrem. Les de Juli Garreta eren acceptades amb recança, per manca del típic ritme de negra i dues corxeres i per tenir un llenguatge massa simfònic i complex.

També es discutia si la manera correcta de ballar-les era l'empordanesa o la barcelonina. L'any 1921 Josep Pla defensava que s'havia de ballar «sense saltar-la, arrossegada i amb sorna». En canvi, Josep Carner atacava l'empordanesa de decadent i carregava contra els «sardanistes de dàncing», els que havien incorporat puntejats provinents de balls moderns, com el «punt Xarlot» o el «pas de fox-trot».

No només la música i la dansa havien de ser pures i perfectes: també els instruments de la cobla. Una aferrissada disputa s'iniciaria també en aquells anys a causa de la introducció d'instruments americans a les cobles i a la proliferació d'orquestrines amb títols tan exòtics com The Delight's Jazz de la Bisbal d'Empordà o The Red Ribbons de Palafrugell.

Following the 1888 International Exposition in Barcelona, a number of bourgeois families brought phonographs into their homes; gramophones were to arrive some time later, in about 1900. A year earlier, Josep Oller, a businessman and founder of the Moulin Rouge, hired the Cobla Antiga Pep de Figueres. Their trip to Paris led to recordings at the Pathé Frères studios, where sardanas and other popular music were recorded on phonographic cylinders. This was the first commercial recording of Catalan music ever made. Sardana music thus established itself fully within the repertoire of musical recordings, showing just how widespread it was and confirming it as a genre of modern music. The Catalan nationalists, who had subsequently reworked the dance and endeavoured to create a national dance, did not hesitate to make use of this new technology.

During the 1920s, however, those in the Lliga (Regionalist League) felt that their vision of the dance was being threatened. They wanted to defend «the most beautiful dance», as described by the poet Joan Maragall, and distance it from wanton and ignoble values. This ideal was not in keeping with the social transformations of the time, nor with the new fashions arriving from the other side of the Atlantic. The sardana needed to be purified and this process was one that took place behind office doors, rather than outside in the town squares.

As a result, controversy broke out between the supporters and detractors of Vicenç Bou's sardanas. In the minds of pro-Catalan intellectuals, the music of the «pasodoble» with its titles redolent of the «Danza Mora» (Moorish dances), was entirely unacceptable. It did not possess the seriousness required of a national dance, and its supposedly foreign rhythms encouraged people to dance in a way that was wild and not at all composed and serene. This search for the ideal also reached another extreme; sardanas written by Juli Garreta were only grudgingly accepted because they lacked the standard rhythm of one crotchet and two quavers, and also because they were too complex and symphonic.

Moreover, there was some argument as to the correct way to dance the sardana; à la Empordanesa, or Barcelona-style. In 1921, Josep Pla claimed that it should be danced «with slow», dragging steps and without jumping up and down.' In contrast, Josep Carner attacked the Empordà style of dancing, saying it was decadent and accused the «dancing sardanistas» of adopting pointed toe-steps similar to those used in modern dances like the «Charlie Chaplin» or the «Foxtrot.»

Not only did the music and the dance movements have to be pure and perfect, but so did the instruments of the cobla. During that time, a fierce dispute broke out due to the introduction of American instruments into the coblas and the proliferation of small orchestras boasting exotic names, such as The Delight's Jazz, from La Bisbal d'Empordà, or The Red Ribbons from Palafrugell.

ideals
       
ideals

Enric Morera se sentia hereu de Pep Ventura, a qui considerava un model d'inspiració popular. El 1921 va anar al cementiri de Figueres, va dipositar unes flors a la seva tomba, i va expressar la voluntat de continuar el seu camí, «enrobustint la teva obra, perquè, com el teu nom, aquesta no mori mai!». En canvi, Canut Pellicer deia de Garreta que trobava francament dolentes les sardanes de Pep Ventura, sobretot. Finalment, el mite es va construir amb la suma del pensament modernista i del noucentista, i Pep Ventura va passar a la història com un ignorant de l'art musical però tocat pel geni de la musa popular.



ideals L'any 2000 les despulles de Pep Ventura van ser traslladades al Panteó dels Il·lustres del cementiri de Figueres, i des de llavors reposen al mateix espai commemoratiu que les d'altres noms propis destacats de la ciutat, com Narcís Monturiol o Josep Puig Pujades. «Figueres als seus personatges il·lustres», estructura arquitectònica de Venanci Vallmitjana i Barbany, 1900. Fotografia de Sandra Genís (Institut d'Estudis Catalans)

In the year 2000, Pep Ventura's remains were moved to the Pantheon of the Illustrious in the cemetery of Figueres. Today, they lie alongisde the city's other prominent figures, such as Narcís Monturiol or Josep Puig Pujades. «To the illustrious personages of Figueres», architectural structure by Venanci Vallmitjana i Barbany, 1900. Photograph by Sandra Genís

Enric Morera believed himself to be Pep Ventura's successor. He also considered Ventura to be a model of popular inspiration. In 1921, he visited the cemetery in Figueres, left some flowers on Pep Ventura's grave and voiced his desire to continue along the same path, to «strengthen your work so that, like your name, it shall never die!» On the other hand, Canut Pellicer said that Garreta quite frankly found Pep Ventura's sardanas to be particularly bad. Ultimately, the Pep Ventura legend was created by combining the ideas of the Noucentisme with modernist thought, and so Pep Ventura went down in history as someone who, despite his lack of musical skill, was gifted at the art of popular muse.