embruixades
© Pedraforca (Jean Paul Alandry, Llicència CC BY-SA 4.0)
 

«Les nits de divendres,
quan tota la setmana
ha bufat la tramuntana,
les bruixes i bruixots
es veuen per ballar la sardana.»
Carles Fages de Climent, Les bruixes de Llers

«On Friday nights,
when all week long
does blow the Tramuntana,
witches and wizards get together,
and dance the Sardana.»
Carles Fages de Climent, The Witches of Llers

embruixades

Entre 1616 i 1622, unes quatre-centes dones d'arreu de Catalunya van ser ajusticiades perquè un tribunal les havia acusat de bruixeria. A Sabadell, Guilleuma Ruberta declarava sota tortura que era «çerdana» i ballava «la cerdana». L'inquisidor Antoni Julià explicava que ella i altres bruixes s'havien reunit per ballar «balls plans y serdanes» a so de flabiol i tamborí, i que tot plegat havia acabat amb una adoració irreverent del «dimoni». A Caldes de Montbui, Montserrat Dosrius i Joana Oliver declaraven també sota tortura que havien ballat «serdanes» d'una manera semblant. Són exemples de la relació que hi havia a l'època entre determinats comportaments femenins i un ball que anomenaven sardana.

Alguns documents dels segles XVI i XVII deixen clar que hi havia uns balls que prenien el nom dels habitants de la Cerdanya. D'aquí prové l'única etimologia defensable de sardana/cerdana. Aquests balls s'havien posat de moda per l'expansió dels ceretans que des de muntanya s'instal·laven en territoris molt extensos. Però aquests balls devien ser molt diversos, des de balls cortesans de parella fins a balls de rotllana. Un dels que va tenir continuïtat fou el contrapàs cerdà, és a dir, el contrapàs ballat a l'estil cerdà. En qualsevol cas, els documents no descriuen prou el ball de les bruixes, de manera que la seva concreció és massa especulativa i és bastant probable que no tingui cap altra relació amb la sardana actual, tret del nom.

El ball sovint és el pretext per a un discurs de poder sobre el cos de la dona. Al segle XX, l'esport i el ball varen obligar a definir-se sobre el cos humà, el seu ús adequat i la seva exposició pública. Aquesta era una qüestió tabú en una cultura urbana d'arrel catòlica que l'amagava perquè l'associava al pecat. Tampoc les sardanes llargues van deixar de plantejar conflictes morals sobre la corporalitat femenina. Per això, no només la roba esportiva de les noies havia de ser molt més curosa que la dels nois, sinó que també la noia sardanista va trobar-se amb contradiccions evidents sobre quin havia de ser el seu comportament corporal durant el ball. Tot i la distància enorme amb els mètodes criminals dels inquisidors, les autoritats polítiques, periodístiques i acadèmiques del Noucentisme vetllaven per la correcció moral del l'entreteniment.

Antigament i modernament s'ha vigilat la indumentària, la música i el ball, i s'han desenvolupat diferents dispositius de control social per assegurar la correcció dels moviments i les actituds amb la crítica, la burla o la denúncia. Durant segles, les sardanes han estat protagonistes d'uns mecanismes d'ordre que marcaven els rols adequats a les dones i reservaven, gairebé exclusivament, el lideratge i l'exhibicionisme en el ball als homes.

Between 1616 and 1622, some four hundred women from across Catalonia were brought before a court of law and sentenced to death for witchcraft. In Sabadell, Guilleuma Ruberta was tortured into confessing that she was a «çerdana» and danced «the cerdana». According to the Spanish inquisitor, Antoni Julià, Ruberta and other witches had gathered together to dance «simple step dances and serdanes» to the tune of the flabiol (a small fipple flute) and the tamborí (a small drum), all of which had culminated in an irreverent act of devil worship. In Caldes de Montbui, Montserrat Dosrius and Joana Oliver also confessed, under torture, to having danced «serdanes» in much the same way. These are examples of how, at that time, certain female behaviours were associated with this dance, known as the sardana.

A number of documents from the 16th and 17th centuries provide clear evidence of dances named after the inhabitants of the Cerdanya. They also provide the only plausible etymology of the words sardana/serdana. These dances became popular after the «ceretans/cerdans» (people from the Cerdanya) moved away from the mountains and settled in other areas across the land. There would most certainly have been a wide range of dances, from courtly couples dances to circle dances. However, there was one dance which remained a constant feature: the «contrapàs cerdà», a style of folk dance from the Cerdanya. Nevertheless, the above-mentioned documents do not describe the witches» dance in sufficient detail to be able to specify exactly what it entailed. In all likelihood, it bore no resemblance to today's sardana, other than sharing the same name.

Dance itself has long been used as a pretext for discourse about women's bodies. During the 20th century, the pursuit of sport and dancing meant that lines had to be drawn regarding appropriate roles and acceptable levels of public exposure of the human body. For an urban culture rooted in Catholicism, the human body was a taboo subject associated with sin, and so it had to be kept hidden.
 The sardanes llargues (long sardanas) were also a source of ongoing moral conflict regarding the female form. As a result, not only did female dancers have to choose their sports attire more carefully than the men, but they also had to face the obvious contradictions about how they should or should not move their bodies during the dance. Although a far cry from the criminal methods of the Inquisition, the political, journalistic and academic authorities of the Noucentisme kept a close eye on matters of moral propriety.

Both recently, as well as in the past, much control has been exerted over which clothing, music and dance should be allowed. Methods of social control were developed to ensure the strict observation of correct attitudes and bodily movements and included criticism, ridicule and making a formal police complaint. For centuries, the sardana has been used to promote a structural order which laid down appropriate roles for women and reserved almost all of the leadership roles and exhibitionism for the men.

embruixades
     
embruixades

El 1864 es va estrenar al Teatre de Figueres La Romeria de Requesens de Damàs Calvet i música de Josep Teodor Vilar. L'obra se situa a l'aplec que cada primer diumenge de juny reunia gent de diferents contrades a dalt d'aquest santuari. En una escena, el personatge Llorenç explica l'episodi d'un capellà que va morir «quan, tot ballant la sardana los dimonis l'enrondaren». Aquesta anècdota demostra que el vincle entre sardanes i bruixeria encara era ben viu a l'època de Pep Ventura.



embruixades Placa per a llanterna màgica utilitzada a mitjan segle XIX en la projecció de fantasmagories (Museu del Cinema – Col·lecció Tomàs Mallol)

Magic lantern slide from the mid-nineteenth century, used in the projection of phantasmagoria

In 1864, Damàs Calvet's play, La Romeria de Requesens (The Festival at the Shrine of Requesens) opened at the Theatre of Figueres, with music by Josep Teodor Vilar, The play is set during one of the yearly aplecs (a meeting of sardana clubs) that took place at the Requesens sanctuary on the first Sunday in June, bringing people together people from different regions.
In one scene, a character called Llorenç recounts the tale of a how a priest once died while dancing the sardana when he became «encircled by demons». The anecdote shows just how strong the link between sardanas and witchcraft still was, even in Pep Ventura's day.