democratiques
© Empúries Fotografia de Jordi Play Dept. de Cultura de la Generalitat de Catalunya
 

«Donaven voltes nois dansadors, al mig dels quals emetien sons flautes i fòrminxs. Les dones els admiraven dretes, cadascuna a la porta de casa seva.»
Homer, La Ilíada

«The young men were dancing in circles and, in their midst, the pipes and the lyres kept up their clamour as the women, standing each at the door to their courtyards, admired them.»
Homer, The Iliad

democratiques

Al final del cant XVIII de La Ilíada, Hefest forjava l'escut d'Aquil·les amb una munió d'escenes ornamentals. Homer hi narrava un casament en el qual hi havia un ball de celebració i un conflicte a la plaça. Els nois giravoltant varen estimular el somni nostàlgic que els grecs rodaven una mena de sardana. També Estrabó explicava en el tercer llibre de Geografia que els celtibers de les costes mediterrànies dansaven agafats de les mans. Segons l'escriptor grec, ho feien les nits de lluna plena davant de les cases. Aquestes notícies de l'antiguitat clàssica varen alimentar la imaginació dels primers erudits de la sardana.

L'escriptor occità Frederic Mistral va visitar l'Empordà el 1868. En observar els joves ballant sardanes, va pensar que aquell ball provenia dels grecs. El 1883 Josep Pella i Forgas va matisar l'assignació: la sardana no tenia un origen grec, l'emparentava amb cerimònies més ancestrals, amb rituals de representació dels astres i les hores. Pocs anys després Joan Maragall va situar poèticament el seu origen quan «els suats segadors festejaven la pròdiga Ceres saltant i ballant». Romàntics d'última volada, els autors de finals del segle XIX i de principis del XX projectaven a la sardana la serenor i l'harmonia que Grècia els transmetia, l'ordre apol·lini.

El lligam matemàtic entre el cos i la música, i el mite de l'origen grec de l'Empordà varen marcar la fantasia històrica d'una generació que volia deixar enrere la vinculació republicana de les sardanes i netejar el ball de les confrontacions polítiques. La fugida al passat va arrelar la sardana a l'antiguitat i la va emparentar amb les danses circulars que actualment es ballen igualment a Grècia i a Bulgària. La genealogia de la dansa va trobar els seus avantpassats en pintures prehistòriques, murals i baixos relleus egipcis, ceràmiques gregues, descripcions de la Bíblia, talment com les noves polítiques contemporànies els van trobar en els textos dels antics atenencs.

Un lligam històric tan llarg és difícil, gairebé impossible. Tanmateix, les informacions del passat indicaven la importància del ball en les societats antigues, en l'ús del gest i del moviment coordinat a l'educació, als festivals esportius, a l'entrenament militar, a l'entreteniment espectacular. Gràcies a l'emmirallament grec, encara avui la sardana és l'expressió cultural d'un pensament civilitzador i clàssic que arreu s'associa al mediterrani antic, bressol de la democràcia.

At the end of Song XVIII of The Iliad, Hephaestus forges the shield of Achilles with a multitude of decorative scenes. Here, Homer narrates the tale of a wedding dance and of a scuffle in the square. His description of boys dancing in circles gave rise to the nostalgic idea that the Greeks also danced a certain kind of sardana. In the third of his books entitled Geography, Estrabó depicts how the Celtiberian people on the Mediterranean coasts held hands while they were dancing which, according to the Greek writer, they did in front of their houses on the nights of a full moon. Such stories from classical antiquity were to fuel the imagination of the early scholars of the sardana.

The Occitan writer, Frederic Mistral, visited the Empordà in 1868. When he saw young people dancing sardanas, he thought that the dance must have come from the Greeks. In 1883, Josep Pella i Forgas rectified this misapprehension: the sardana did not have Greek origins but was, in fact, related to more ancestral ceremonies and contained rituals representing the stars and the hours. A few years later, Joan Maragall poetically alluded to the sardana's origins when he wrote; «the sweaty harvesters fêted the goddess Ceres by jumping and dancing about». The late Romantic writers of the late 19th and early 20th centuries saw Greece as a land of serenity and harmony, of Apollonian order, and projected this idea onto the sardana.

The myth of the Empordà's Greek origins and the mathematical link between the body and music were hallmarks of the historical imagination of a generation that wanted to distance the sardana from Republican ties and rid it of political conflict. By looking to the past, the sardana's origins could be seen to be firmly rooted in ancient times and linked to the circle dances performed today in Greece and Bulgaria. Its ancestral legacy was to be found in prehistoric paintings, murals and Egyptian bas-relief, Greek pottery, and in descriptions from the Bible, in much the same way as the new contemporary politics found their ancestry within the pages of ancient Athenian texts.

Such a long historical link is virtually impossible to establish but, nonetheless, knowledge gleaned from the past has revealed the importance of dance in ancient societies; of how it was used in schools (for teaching coordinated gesture and movement), at sports festivals, for military training and at public displays and events. Thanks to its echoes in Greek tradition, the sardana continues to be seen as a cultural expression of the kind of civilised, classical thought associated with the old Mediterranean and the cradle of democracy.

democratiques
     
democratiques

Josep Pella i Forgas va inaugurar el concepte de dansa nacional al tercer capítol del volum Historia del Ampurdán: «Es nuestro baile nacional: saludadle». També va iniciar la construcció del mite de Pep Ventura. El va descriure com un home capaç de restaurar la idea primigènia del cor tràgic, d'unir el cant a la música per enaltir la vida i les fatigues del treball. En realitat, però, aquell idil·li català a veus soles havia estat compost en motiu de l'Exposició i Concurs Agrícola que l'Institut Català de Sant Isidre va organitzar a Figueres el setembre de 1863.



democratiques Bust de Pep Ventura i paisatge que evoca la peça coral Arre Moreu del mateix compositor. Gravat de Jaume Pahissa i Laporta dins Historia del Ampurdán de Josep Pella i Forgas, llibre publicat a Barcelona el 1883 (Biblioteca Nacional de España)

Bust of Pep Ventura next to a landscape evoking the choral piece Arre Moreu, by the same composer. Engraving by Jaume Pahissa i Laporta from the book, A History of the Ampurdán by Josep Pella I Forgas, published in Barcelona in 1883

Josep Pella i Forgas introduced the idea of [the sardana as] a national dance in chapter three of A History of the Ampurdán: «This is our national dance: do say hello». He was also responsible for turning Pep Ventura into something of a legend, describing him as a man capable of restoring the original idea of ​​the tragic chorus and bringing together song and music in order to ennoble life and dignify the toils of labour. However, the truth was that the idea of a Greek idyll, performed by unaccompanied voices, had already been composed for the Agricultural Fair of September 1863, an event held in Figueres and organised by the Catalan Institute of Sant Isidre.