artistiques
© Fris del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
 

«La sardana és una cosa molt seriosa! I difícil! Has de comptar els passos. A cada grup hi ha un cap que ho fa pels altres. Aquest ball és una comunió d'ànimes. Aboleix les diferències de classe. Rics i pobres, joves i vells la ballen junts. El carter i el director de banc, i els criats es donen la mà amb els seus amos.»
Pablo Picasso, conversa amb Brassaï

«The Sardana is a very serious thing! And difficult, too! You have to count the steps. In every group there is a leader who does it for the others. The dance is a communion of souls. It abolishes class distinctions. Rich and poor, young and old dance together: the postman with the bank manager and servants hand-in-hand with their masters.»
Pablo Picasso, in a conversation with Brassaï

artistiques

Pablo Picasso va tractar la sardana en diferents obres i amb diferents tècniques: en els esgrafiats que decoren la seu barcelonina del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, en dibuixos a color i a tinta xinesa, en plats de ceràmica. L'artista vinculava el tema amb la pau. Per això solia completar la iconografia de la dansa amb un colom que duia una branca d'olivera al bec. Perquè considerava que la sardana era una comunió d'ànimes que abolia les diferències de classe.

Com ell, diferents artistes catalans han dedicat obres a la sardana i han incorporat el tema als seus discursos estètics: Ramon Casas, Salvador Dalí, Domènec Fita, Josep Grau-Garriga, Montserrat Gudiol, Josep Guinovart, Xavier Nogués, Albert Ràfols-Casamada, Maria Assumpció Raventós, Josep M. Subirachs, Antoni Tàpies, Romà Vallès, Emília Xargay, per enumerar una llista que no vol ser exhaustiva. De manera que des de principis del segle XX, en paral·lel a l'expansió de les sardanes arreu de Catalunya, el ball es va convertir en un motiu plàstic, fins a esdevenir un dels tòpics característics de l'art català, talment com les cançons tradicionals ho havien estat de la música pretesament catalana.

L'artista modern de la segona meitat del segle XIX va obrir una mirada al carrer i a la vida quotidiana que s'hi desenvolupava. Com a mínim des de Charles Baudelaire, d'Émile Zola i dels pintors impressionistes. Els catalans que van anar a París per aprendre la bohèmia i el gust de pintar a l'aire lliure, van tornar a Barcelona xops de modernitat. Aleshores van reivindicar l'atractiu visual dels teatres populars, de les corrides de toros, dels nous vehicles de transport, tot plegat ben lluny dels escenaris academicistes i els paisatges i tradicions pintorescos.

La sardana formava part d'aquest univers urbà i salvatge, primitiu i avançat ensems, tal com més tard va passar amb les «músiques negres» del jazz durant les Avantguardes dels anys 1920 i 1930. El ball a plaça era una demostració de fortalesa física, de religió antiga, de ritual pur que fascinava pel moviment coral i organitzat de cossos saltant en rotllanes. El so potent de la cobla acabava de conformar un conjunt audiovisual intens i cridaner, un reclam indefugible per a les paletes més expressives. I al mateix temps, la mirada dels artistes va situar les sardanes dins l'art contemporani, una selecció que les consolidava en tant que valor d'interès patrimonial.

Pablo Picasso depicted the sardana in several of his works. He employed different techniques, including graffito – used to decorate the Barcelona headquarters of the College of Architects of Catalonia - , colour drawing, Chinese ink drawing, and painted ceramic plates. The artist linked the theme of the sardana to that of peace, which is why he would often complete his iconography of the dance with the image of a dove carrying an olive branch in its beak. Dalí, on the other hand, considered the sardana to be a communion of souls that transcended class differences.

Like Dalí, various Catalan artists have made the sardana the subject of their art and have incorporated the theme into their aesthetic discourse. These artists include Ramon Casas, Salvador Dalí, Domènec Fita, Josep Grau-Garriga, Montserrat Gudiol, Josep Guinovart, Xavier Nogués, Albert Ràfols-Casamada, Maria Assumpció Raventós, Josep M. Subirachs, Antoni Tàpies, Romà Vallès, Emília Xargay, to name but a few. Thus, from the beginning of the 20th Century and in tandem with the spread of the sardana throughout Catalonia, the dance became a common motif for artists, eventually developing into a clichéd feature of Catalan art, in much the same way as traditional songs had become typical of so-called Catalan music.

Modern artists in the second half of the19th century turned their attention outwards, to the streets and to everyday life going on around them. This, at least, can be said of Charles Baudelaire, Emile Zola and the Impressionist painters. Catalans who went to Paris to learn about the bohemian life and the pleasures of paintingoutdoors, returned to Barcelona brimming with modern ideas. They then set about defending the visual appeal of popular theatre, bullfighting and new forms of transport, all of which were far-removed from the settings of the Académie and its picturesque traditions and landscapes.

The sardana formed part of this wild urban universe, which was both primitive yet advanced, in much the same way as «black» jazz music did during the Avant-garde years of the1920s and 1930s. The dances held in the town squares were a show of physical strength and of the old religion while the coordinated, choral movements of the bodies as they danced around in circles were a captivating display of pure ritual. The powerful sound of the cobla had shaped itself into an intense, striking audio-visual ensemble; an irresistible temptation for the most expressive of palettes.

The artists' representations of the sardana also ensured its place in contemporary art and consolidated its value as a national treasure.

artistiques
     
artistiques
A la dècada de 1920, la figura de Pep Ventura es va consolidar com a símbol nacional i mite fundacional de la sardana gràcies, sobretot, a la implicació del notari Dalí o l'escriptor Puig Pujades, ambdós figuerencs. El jove Salvador Dalí va viure aquesta efervescència i va crear una iconografia pròpia de la dansa i del músic. Als disset anys va il·lustrar la portada d'un número extraordinari del periòdic Empordà Federal –amb una rotllana de dues parelles de sardanistes en primer pla–, i l'any següent la coberta per al llibre Pep Ventura i les belles tonades de la raça de Joan Llongueres el 1922, una publicació que finalment va restar inèdita

artistiques Retrat de Pep Ventura que Salvador Dalí va realitzar per il·lustrar l'article de Josep Puig Pujades «Quan va nàixer En Pep Ventura?», publicat a la revista La dansa més Bella dins el monogràfic de febrer de 1928 (Museu de Mataró)

Portrait of Pep Ventura, by Salvador Dalí, drawn to illustrate an article written by Josep Puig Pujades and entitled «When was Pep Ventura born?» The piece was published in the February 1928 issue of the magazine, The Finest Dance
The image of Pep Ventura as a national symbol and the mythical founder of the sardana was consolidated during the 1920s, thanks mostly to the involvement of Dalí, the lawyer, and the writer Puig Pujades, both from Figueres. The young Salvador Dalí lived through this time of excitement, creating his own iconography of the dance and music [of the sardana]. At the age of seventeen, he illustrated the cover page for a special issue of the Empordà Federal newspaper. The illustration shows a circle, in the foreground, made up of two couples dancing sardanas. The following year, in 1922, he illustrated the book cover for Pep Ventura and the fine tunes of the nation, written by Joan Llongueres but which was never published